L'ull que tu veus no es ull perquè tu el vegis, és ull perquè ell et veu.
Antonio Machado

Si estàs fent alguna cosa que no vols que ningú més sàpiga, és que estàs fent alguna cosa dolenta.
Eric Schmidt
(director general de Google)

La telepantalla rebia i transmetia simultàniament. Qualsevol soroll que sobrepassés el nivell d'un lleu murmuri seria registrat per l'aparell; és més, encara que s'estigués lluny però dins del camp de visió de la pantalla metàl·lica podia ser vist i escoltat. Evidentment, no hi havia manera de saber en quin moment s'era vigilat. No era més que una conjectura saber quantes vegades i com la Policia del Pensament captava la comunicació de l'individu. Calia suposar que observava tothom en tot moment. Fos com fos, ells podien connectar el teu cable quan volguessin. S'havia de viure -i es vivia a causa de l'habitud esdevinguda ja un instint- en la suposició que qualsevol soroll que féssiu, era captat i, excepte a les fosques, cada moviment, escrutat.
1984, George Orwell

Somriu, t’estan gravant

Càmeres, càmeres i més càmeres

L'any 1997 s'aprovava l'anomenada Llei de videovigilància¹ que permetia la col·locació de càmeres per a ús policíac als espais públics, i el 2001 se n’instal·laven les primeres, paradoxalment, a la plaça George Orwell², així com al carrer Escudellers. Però la col·locació de càmeres de videovigilància, que té un procés lent a causa dels passos jurídics i burocràtics que ha de seguir, és només la punta de llança del sistema de control visual. En aquest temps han proliferat molt més altres tipus de càmeres no sotmeses a aquesta llei, però que poden ser igualment utilitzades pels cossos policials, la majoria de les quals sense necessitat d'autorització judicial: càmeres de trànsit en carrers i carreteres, circuits tancats de TV dins i fora d'edificis públics, administratius i privats, com hotels, bancs i caixes, centres comercials, fàbriques i tallers, i cada cop més empreses i comerços. I, evidentment, en la totalitat de transports públics també en trobem: Ferrocarrils de la Generalitat, Metro, tramvies, autobusos, així com en els nous models de trens de rodalies. Tampoc podem oblidar els porters automàtics amb càmera, els telèfons mòbils o les càmeres de vídeo i de fotos de qualsevol turista. O els anuncis publicitaris amb càmera integrada que ja s'estan estenent en algunes ciutats franceses: la RATP, companyia de metro de París, a través de la seva firma publicitària Metrobus, i l'empresa tecnològica Majory Report han començat a instal·lar uns panells publicitaris anomenats Numeriflash, que incorporen, a part de la pantalla multimèdia, una mini càmera amb detectors facials i tecnologia biomètrica capaç, no només de detectar les reaccions de qui hi passa pel davant i distingir-ne l’edat, el sexe i l'ètnia, sinó també d'enviar-li missatges al telèfon mòbil³.
Totes aquestes càmeres, així com qui les gestiona, s'adhereixen al control social formant part de l'entramat parapolicíac.

Ja fa bastants anys que les grans empreses van començar a posar càmeres per espiar a treballadors i treballadores, després també les mitjanes i petites s’hi van afegir i, encara que en alguns casos aïllats hi ha qui s’hi ha rebel·lat -com és el cas d’un professor d’Alacant que, fart de sentir-se observat, va fer desaparèixer les càmeres de les instal·lacions de l’institut on treballava⁴- al final s’acaben per assimilar com una part més del decorat. Llavors es pot introduir la següent anella a la cadena: un lector d’iris, d’empremta digital o qualsevol altre dispositiu biomètric. I no trigarem gaire a veure com se’ns obliga a portar un xip RFID⁵ sota la pell des que naixem. Cada cop hi ha més gent disposada a sotmetre’s a aquesta nova sensació.

Però el més preocupant no és que cada vegada hi hagi més sectors que vegin necessària la vigilància aliena, sinó el fet, possiblement inculcat a través de programes de tele-evasió com Gran Hermano i altres reality shows, d'assumir el paper protagonista i voler ser al centre de l'objectiu. En el moment de posar una càmera web damunt del monitor, sinó és que ja la porta integrada, es produeix un acte d'acceptació-submissió a l'Estat policíac, és el senyal inequívoc d'integració de les càmeres en les nostres vides com una eina indispensable, com una amiga o com un joc. Actualment és totalment possible accedir remotament a l'interior de qualsevol ordinador amb connexió a Internet (i altres dispositius com telèfons mòbils, agendes electròniques...) i no només veure'n el contingut, sinó que amb el programa adequat, manipular-lo, modificar-lo i activar controladors sense que l'usuari/a se n'adoni⁶; i l'omnipresent ull del “ciclop”, o sigui la càmera web, és el primer que ens ve a la ment: hi haurà algú observant-nos a l'altra banda? Per si de cas, no està de més girar-la cap a la paret o senzillament tirar-la per la finestra.

Arribat aquest punt, és quan l'Estat pot fer el següent pas i forçar-nos a acceptar la profecia d'Orwell: les telecàmeres dins de casa. Això és el que ha començat a fer el govern del Regne Unit, que està a punt de gastar 400 milions de lliures en els Projectes d'Intervenció Familiar, dins del Crime Action Plan (Pla d'Acció contra el Crim), destinat inicialment a famílies “problemàtiques” i que consisteix a instal·lar telecàmeres (pantalles amb càmera integrada) als domicilis, amb les quals els serveis socials i la policia vigilaran la vida familiar i controlaran l'educació de la mà d'obra del futur i el compliment d'un contracte que s'haurà firmat prèviament⁷. De moment “només” n'hi ha 2.000 d'instal·lades, però el pla preveu que en siguin 20.000.

Programes semblants s'estan preparant a altres llocs, com per exemple a Houston, USA, on el cap de policia, Jefe Hurtt, ho veu així: “jo conec molta gent preocupada amb el gran germà, però la meva resposta és: si tu no estàs fent res dolent, perquè hauries de preocupar-te?” Potser li hauríem de preguntar si ell estaria disposat que la seva vida íntima fos vista minut a minut per gent desconeguda, i que les imatges gravades poguessin acabar qui sap on.

Si allunyem l'objectiu per tenir una visió més global, veurem que el Regne Unit és el país europeu que més càmeres de circuit tancat de televisió té als carrers: 4 milions. I es calcula que una persona pot ser gravada unes 300 vegades en un sol dia de vida normal pels carrers de Londres.

Però controlar tantes càmeres requereix massa policies amb els sous corresponents, per això (o amb aquesta excusa) s'ha desenvolupat un sistema de detecció de “comportaments sospitosos” que alerta automàticament al centre de control. Es tracta d'una extensa xarxa de càmeres “intel·ligents” programades per posar-se en alerta i activar-ne d'altres en moments que passi alguna cosa fora dels paràmetres que es consideren “normals”: vehicles o persones a gran velocitat, aglomeracions de gent al carrer, o simplement si algú es queda més estona de la que els programadors societaris creuen necessària o actua de forma no convencional⁸. Si ets a Londres i has quedat amb algú i no arriba en poca estona, millor que marxis si no vols veure com apareix una patrulla policíaca per identificar-te com a sospitós/a. Amb aquest sistema, que pot incloure paràmetres biomètrics preestablerts capaços de distingir entre diferents ètnies, edats o sexes i detectar persones a les quals prèviament s'hagi “fitxat biomètricament”, també es poden fer seguiments de persones i vehicles, que seran rastrejats a mesura que es vagin desplaçant pels carrers monitorejats. Així mateix, poden portar incorporats micros i altaveus de llarg abast⁹.

Sistemes d'aquest tipus ja funcionen, com a mínim, als carrers d'algunes ciutats europees i nord-americanes com Londres i Portsmouth, a Anglaterra, o Nova York, Washington i Chicago als EUA.

O a Shenzhen, ciutat xinesa que, amb 12 milions d'habitants, té el trist honor de ser la metròpolis amb més videovigilància (oficial/policíaca) del planeta: 220.000 càmeres als carrers, de les quals les últimes 20.000 tenen la capacitat d'identificar a qualsevol ciutadà o ciutadana a través d'un programa que compara les faccions del rostre amb les fotos del carnet d'identitat electrònic¹⁰. Aquest és un clar exemple que poder i control és un binomi inseparable, i una mostra de com la metamorfosi del règim comunista ha anat acompanyada d'una metamorfosi del control: abans s'imposava una estructura familiar i social d'acord a la ideologia del partit; ara s'imposa sobre la base de l'economia capitalista, però mantenint l'aparell i l'aparença del partit.

Són centenars de milers els sistemes de vigilància amb càmeres que pot tenir una ciutat espanyola, però el 2007 només 3.500 havien estat notificats a l'Agencia de Protección de Datos de España, i d'aquests, si posem d’exemple el del metro de Madrid, aquell any tenia per si sol més de 3.000 càmeres. “Només han arribat dos o tres expedients. Ningú compleix els requisits. Els ajuntaments fan el que els dóna la gana”, deia l’any 2000 un responsable de l’agència de València. Entenem per sistemes de videovigilància tots aquells que disposin com a mínim d'una càmera connectada a un aparell on es visualitzi la imatge. Però la majoria d'aquests sistemes, com el del forn de pa de la cantonada, no estan ni notificats ni regulats, i per tant, poden fer amb les imatges allò que els plagui. De fet hi ha algunes lleis que ens “protegeixen” d'un ús “inadequat” de la nostra imatge (la Ley de Protección Civil del Derecho al Honor, a la Intimidad Personal y Familiar y a la Propia Imagen, la Ley de Protección de Datos de Carácter Personal, la Ley de Seguridad Privada... o el Estatuto de los Trabajadores, en l'àmbit laboral), però no n'hi ha cap amb la qual puguem evitar que ens gravin. No ens sorprèn, sabem perfectament a qui beneficien les lleis.

També sabem que algunes d’aquestes càmeres, poques per desgràcia, només són part de l’escenografia panòptica de la por: són de mentida, estan buides, o simplement no funcionen. A vegades n’hi ha prou en fixar-s’hi una mica per veure que no en surt cap cable o que a dins hi ha un niu de rates. Però fan la seva feina, indueixen a la por, la paranoia i la submissió.

Els defensors de l'Estat policíac ens diran que tot això és pel bé comú i que la custodia de les imatges enregistrades està garantida per la llei i la responsabilitat de qui les gestiona. És llavors quan nosaltres, que mai hem confiat en la honradesa dels nostres opressors, siguin polítics, policies o empresaris, ens connectarem a la pàgina www.opentopia.com, i els ensenyarem imatges en temps real, sí, sí, en directe, de tot el món, d’escoles i instituts, taxis, urbanitzacions, hotels, piscines, aparcaments, garatges privats, supermercats, bancs, el metro, el tren, l'autobús, l'empresa en què treballes..., fins i tot les imatges enregistrades per càmeres de trànsit, custodiades per la incorrupta policia municipal de qualsevol localitat del planeta.

Els mateixos defensors de l'Estat policíac (i de dret) ens diran, aleshores, que això és un delicte que està previst per la llei i que mà dura contra qui la infringeix, o que s'han d'endurir les lleis i les condemnes, o que són casos aïllats. Però la realitat és que endurint les lleis, el control i la repressió, no s'ha acabat, ni s'acabarà mai, la delinqüència. Ben al contrari, l'equació és fàcil: com més prohibicions, més infraccions. Només cal veure l'augment del nombre de persones que cada any passen a formar part de les rendibles institucions penitenciàries. O les estadístiques del Partit Liberal Demòcrata anglès, que demostren que la videovigilància a Londres, ciutat pionera en la implantació a gran escala d’aquesta forma de control, no ha servit de res per resoldre els delictes.

Paral·lelament a l'augment del control i vigilància hi ha associat un enduriment de les lleis per evitar que ningú s'escapi del Panòptic¹¹, com les que prohibeixen tapar-se o simplement portar alguna peça de roba que dificulti la identificació, si s'està en una manifestació o simplement a prop. L'Estat alemany va ser el pioner en aquest aspecte l'any 1985, potser en veure's impotent davant de les manifestacions autònomes de milers de persones vestides de negre i amb casc atacant la policia o els nazis durant els anys '80, però d'altres com l'anglès o el francès no es volen quedar enrere i atemorits que es puguin repetir fets com els disturbis d’octubre i novembre de 2005 iniciats a Clichy-Sous-Bois, de protesta contra els CPE¹² el 2006, o els de 2009 a Estrasburg contra l' OTAN, han aprovat lleis similars¹³. Allà portar ulleres de sol, gorra, o una bufanda que et tapi la boca pot ser considerat un delicte i raó per obligar-te a donar una mostra del teu ADN als cossos d'inseguretat estatals, sota l'amenaça de judici i multa¹⁴.

La manera com ens fan ser còmplices del nostre empresonament és venent-nos la moto que és el que la societat vol, el que nosaltres volem! D'aquesta manera, agències de producció de notícies com EFE venen informacions manipulades, com per exemple que segons una enquesta del CIS del febrer de 2008, el 73% dels espanyols està a favor de la videovigilància en espais públics¹⁵. No obstant això, quan es matisa què són espais públics ens adonem de la fal·làcia del titular, en comprovar que si es pregunta espai per espai (carrers, transports públics, bancs, comerços, llocs de treball, comunitats de veïn/e/s, hospitals, escoles, instituts i universitats...), més de la meitat de les persones enquestades estan en contra que s'hi instal·lin càmeres. En canvi no es pregunta, a l'enquesta, si s'estaria d'acord amb la instal·lació de videovigilància a comissaries, quarters, bases militars o despatxos d'empresàries i polítics. Potser no es volen arriscar a obtenir una resposta desagradable.

Així és com dia a dia, enquesta a enquesta, notícia a notícia es van formant les ments del públic que segueix l'espectacle mediàtic: “el que una generació percep com a repressió, la següent ho accepta com a part necessària de la complexa vida diària¹⁶.”

Finalment cal mirar amunt, i encara que ens cegui el sol o la ignorància i no hi veiem res, prendre consciència que a nosaltres sí que ens veuen. Podríem parlar dels helicòpters o avions, amb pilot o sense, amb potents equips de visió i captació d'imatge¹⁷, o dels últims prototips de nanorobots, més petits que un gra de sal, capaços entre moltes altres coses de sobrevolar per damunt d'una reunió en un espai tancat sense ser vistos i gravar tot el que hi passa, o d’insectes híbrids amb implantacions informàtiques connectades al seu aparell nerviós i controlats remotament des d'un ordinador¹⁸ o de satèl·lits equipats per tal de reconèixer un objecte de dos centímetres, presentar-lo en tres dimensions i identificar-lo, capaços de fotografiar a cadascuna de les persones participants en una manifestació o concentració, identificar-les en temps real i determinar qui en són les o els líders, neutralitzar-los o directament eliminar-los físicament. Aquests satèl·lits també poden preveure les possibles maniobres i sortides de la manifestació. De fet, alguns participants en manifestacions d’EUA denuncien haver vist estranys insectes que els observaven.

L’eliminació de persones a distància no és cosa nova, bé que ho saben a Palestina, Afganistan o Txetxènia, on en més d’una ocasió algun suposat cap rebel ha rebentat per un míssil dirigit per satèl·lit, mentre parlava per telèfon.

I les guerres mediàtiques en són un altre exemple. El primer gran reality show bèl·lic va ser la massacre del Golf Pèrsic l'any 1991, quan per primera vegada assistíem des de les butaques dels nostres menjadors a les imatges en directe dels bombassos sobre Bagdad i la resta de l’Iraq.

Això no és ciència-ficció. Si bé encara en alguns casos està en fase de prova, el fet que tinguem accés a aquesta informació de manera dispersa i difusa, persones com nosaltres no implicades en el món tecnològic i militar, demostra, com sempre que ens “assabentem” de secrets d'Estat, que fa anys que s'estan aplicant i que se n’han superat àmpliament les capacitats; i que la divulgació no és altra cosa que ostentació de cara a altres possibles “enemics”.

Tota aquesta tecnologia existeix i és aplicable cada cop en major mesura.

Un altre món no és possible, és inevitable, l'homogeneïtzació fa anys que ha començat i és imparable... o no!

Perquè no volem ser espectadores passives de la ignomínia ni actuar amb un guió preestablert. No volem que ens obliguin a formar part d’aquest espectacle mediàtic, ni d’un circ televisat amb domadors de consciències inclosos; no volem una vida virtual, ni que ens la creïn ni que ens la puguem crear nosaltres; ens caguem en el Facebook i el Secondlife.

No volem sentir-nos observats contínuament. Sabem que les càmeres són un instrument de control social i producció de disciplina.

La normalitat en la que vivim és una normalitat que ens emmalalteix. Movent-nos entre el treball precari i el consum obsessiu, ens quedem cada vegada més buides i angustiats. Com si amb això no n’hi hagués prou ara hem de suportar estar contínuament vigilades. On està la sortida? El món que ens envolta ens ofereix només el dret d’escollir entre diferents tipus de drogues –publicitat i moda, consum informàtic i televisió, pastilles legals i il·legals.- Amb aquest panorama no existeix cap sortida. La sortida l’hem de crear nosaltres.

Ateneu Llibertari al Casc Antic
Gener de 2010 Era Cristiana
Any 26 Era Orwell

NOTES

[1] Ley Orgánica 4/1997, del 4 d'agost, per la qual es regula la utilització de videocàmeres per les forces i cossos de seguretat en llocs públics. BOE.

[3] “En el cas del reconeixement facial, l'algoritme en joc s'anomena de Viola & Jones i és un vell conegut de qui treballa en aquest món”, com l'enginyer Fabien Moutarde, del laboratori CAOR de l'Escola Nacional Superior de Mines de París. “És quelcom molt generalitzat avui en dia i funciona molt bé. Detecta una cara en qualsevol entorn d'imatge i en temps real, amb una taxa d'èxit d'entre el 90 i el 95%. Hi ha càmeres web simples que en el seu programa porten incorporat aquest algoritme”, explica, “és obert i serveix per aconseguir que els robots aprenguin, gràcies a les imatges de milers i milers de cares, no només a detectar-les, sinó a distingir entre homes, dones, edats i ètnies”

Este cartel te está observando, Andrés Pérez, Público, 18/03/2009

[4] Agencia EFE, 5/03/09

[5] RFID (Radio Frequency Identification), o xips espia, és una tecnologia de captura de dades, composta per uns microxips amb antena inclosa, cada cop més petits, i com a mínim amb un emissor/receptor des del qual es pot rastrejar el xip que pot anar inclòs en qualsevol producte des de la seva fabricació. També, i cada cop més, s'està implantant en persones i altres animals, en les primeres, de moment, de forma voluntària, però ja s'ha pensat en els presos i les preses per començar a estendre’n l’ús.

Per a més informació: www.portuseguridad.org, www.kriptopolis.org, o www.nocards.org entre d'altres.

[6] El 1999 l'FBI va desenvolupar un programa anomenat Carnivore, que formava part del sistema Dragonware Suite. El Carnivore bàsicament era un capturador de paquets (packet sniffer), capaç de “mirar” dins del trànsit de correus electrònics viatjant per una ISP específica, capturant els correus d'una font concreta, guardant-los a un centre d'emmagatzematge o directament imprimint-los en temps real. Així podia monitoritzar les pàgines web que visitava la persona investigada, què mirava o buscava a cada pàgina, a qui enviava correus i què hi deia, què es descarregava d'Internet i quins serveis multimèdia utilitzava...

www.intelpage.info/index.htm

A España, juntament amb Itàlia i França, es treballa des de fa uns anys en el projecte Infraestructura d'Intel·ligència Semàntica Operacional (OSEMINTI).

www.elpais.com, 22/02/2007

El 2005, Carnivore va deixar de funcionar com a tal, per donar pas al DCS-1000. A finals de 2001 la cadena de televisió ianqui MSNBC destapava que l'FBI estava utilitzant el virus Llanterna Màgica per espiar dins dels ordinadors. Aquest virus trojà i altres com Back Orifice, Netbus, o Sub7 es poden introduir a la màquina a través de qualsevol operació a la xarxa: baixar-se una cançó, rebre un correu, obrir una foto... Un cop instal·lat l'aparell queda a disposició de l'amo del virus, que pot, no només veure el que hi passa, sinó també intervenir-hi i usurpar la identitat del o de les usuàries de l'ordinador, contrasenyes incloses.

El País, 2/12/2001

Echelon, una de les xarxes internacionals més grans d'espionatge i control total, també fa servir aquest tipus de virus i programes combinats amb motors de busca per paraules claus o per visites a pàgines determinades.

[7] “Aquestes famílies serien aleshores objecte «d'intervencions». Mares, pares, fills i filles es veuen obligades a firmar un contracte de comportament amb el govern conegut com a acords llar-escola abans del començament de cada curs, amb el qual l'Estat dictarà les obligacions que espera veure satisfetes.”

www.pijamasurf.com/2009/08/el-reino-de-la-vigilancia-instalaran-20-mil-camaras-dentro-de-casas-en-gran-bretana/

[8] Las camaras apuntan a los terroristas. http://us.terra.wired.com/wired/politica/0,1156,24711,00.html

[9] “La tecnologia actual permet acoblar micròfons d'alta sensibilitat i de gran abast a càmeres de videovigilància. Gràcies a aquests micros es pot alertar a la policia sobre conflictes als carrers, mitjançant la medició dels tons, volum, i velocitat de la parla. Els micròfons servirien per obtenir proves de cara a judicis o també, per què no, per escoltar converses de persones participants en manifestacions. En el Soho Londinenc ja s'han fet diverses proves amb aquest tipus de micròfons, i diferents converses privades han estat escoltades. Després d'això ja n'estan instal·lant a Westminster.”

The Observer, Henry Porter, 3/12/2006 www.guardian.co.uk/commentisfree/2006/dec/03/comment.homeaffairs

[10] “Les imatges preses a l'espai públic són enviades a una base central que connecta aquesta informació amb xips que les autoritats estan incorporant als carnets d'identitat d'ús obligatori i que contenen informació sobre el passat, present i futur de cada persona. La previsió és que en el futur cap ciutadà pugui gaudir de l'anonimat. Res escapa al règim: nom, raça, edat, estat civil apareixen en primer lloc. També el nombre de fills, per comprovar si l'individu investigat acompleix amb la llei de natalitat que prohibeix tenir més d'un descendent. (...) Multes pendents o antecedents penals? El govern xinès té ara la capacitat de saber-ho només mirant els monitors d'una central informàtica de la qual no ha estat revelada la ubicació. (...) La Vigilància Total permet esbrinar si una persona que camina pels carrers de Shenzhen és una immigrant irregular, si té alguna malaltia infecciosa, si té deutes amb el seu banc o si va endarrerida amb els pagaments de la seva targeta de crèdit. Els expedients laborals i les dades de localització de l'individu ¯inclosa l'adreça i el telèfon¯ també formen part de la informació incorporada als xips.

El laboratorio chino. Un gran hermano para 12 millones de chinos. David Jiménez. El Mundo 10/12/2007

[11] El Britànic Jeremy Bentham va crear el 1791 un sistema de vigilància penitenciària: el Panòptic. La idea era que des del centre d'una estructura radial un sol vigilant pogués controlar-ho tot, però de manera que els presos i les preses mai sabessin si en aquell moment eren vigilats, perquè tinguessin sempre la sensació d'ésser vigilats. Aquesta idea ha estat, des de llavors, aplicada en nombroses ocasions i no només en l'àmbit penitenciari, també en el laboral o en l'urbanístic.

[12] CPE: Contrat Première Embauche (Contracte de Primera Feina), destinat a menors de 26 anys, té un període de prova de dos anys, durant el qual et poden acomiadar sense necessitat de justificar cap motiu. Encara que el nom indiqui el contrari, també poden entrar a formar part d'aquest règim laboral persones que ja han treballat anteriorment.

[13] “El decret del primer ministre François Fillon castiga amb una multa de 1.500€ «el fet que una persona, en una manifestació a la via pública o en els seus volts, en dissimuli voluntàriament el rostre per no ser identificada en circumstàncies que facin témer atemptats a l'ordre públic». El decret preveu que en cas de reincidència en el termini d'un any, la multa pugui elevar-se a 3.000€. Això sumat a la possible creació del delicte de «participació en grup violent»”.

www.larepublica.es, 27/06/09

[14] Durant les últimes setmanes ha sortit a la llum la informació que la policia britànica prendria mostres d'ADN no només de totes les persones declarades culpables d'un crim, sinó també de totes les que hagin estat investigades o acusades d'un acte il·legal. S'ha acusat les autoritats de racisme, ja que la base de dades d'ADN de la policia britànica, la més gran d'Europa amb 5,1 milions de persones, té enregistrat el 27% de la població negra davant del 6% de la població blanca.

[15] El 70% de los españoles, a favor de la videovigilancia en lugares públicos. EFE, Madrid, 13/10/2009

[16] Bienvenidos a la máquina. Derrick Jensen i George Draffan, p.211

[17] “Les comunicacions en una xarxa numèrica sense fil permeten també el control de camps de batalla. La transmissió d'imatges en temps real entre un drone (avió controlat remotament) Predator, un AC130 (bombarder) i les unitats terrestres atorguen un avantatge tàctic indiscutible, de la mateixa manera que ho fa la transmissió d'informacions entre diversos elements d'una unitat blindada gràcies al sistema Force 21 Battel Comand Brigade and Below (FBCB2). Els sistemes de percepció de presència (presence awarness) permeten espiar i localitzar a cada persona que porti un aparell connectat a una xarxa.”

Les noves tecnologies, una aposta de poder i de seguretat nacional. Patrick Barriot. Octubre 2003

[18] “Gràcies al microscopi d'escombrat d'efecte túnel (posat a punt per Gerd Binning i Heinrich Rohrer el 1982) i al microscopi de força atòmica, finalment és possible manipular els components de la matèria, igual que en un joc de Lego molecular o de Mecano atòmic. (...) el motor més petit del món acaba de ser construït a la Universitat de Berkeley (Califòrnia). El rotor elèctric, mogut per una micro-corrent, està compost per un eix format per nanotubs de carbó (de diàmetre inferior a 40 nanòmetres, 2.000 vegades menor que un cabell) i d'una làmina de rotor rectangular en or, de 300 nanòmetres de longitud. Les aplicacions de les nanotecnologies inclouen tots els dominis de la indústria, i per descomptat aquells que tracten de la defensa i la seguretat. Es pot citar, entre d’altres, la posada en funcionament de robots de vigilància minúsculs (...)”

“Els robots actuals, tot i que no són encara intel·ligents, posseeixen extraordinàries capacitats “sensorials” i de tractament de la informació. Tenen captors visuals, auditius, olfactius, tàctils... Els investigadors en robòtica s'inspiren en la naturalesa i reprodueixen el bioradar del ratpenat, l'ull de la mosca o el pèl de la llagosta. Les funcions d'aquests robots es multipliquen: robots de vigilància, robots exploradors, robots espia (...). Aviat els micro-drones de vigilància, autèntics petits robots, estaran dotats d'ales batents i seran capaços de vol estacionari, d'enlairament i aterratge vertical. Estaran equipats amb tots els mitjans d'intercepció de comunicacions i de captura d'imatges, tant de dia com de nit.”

“(...) L'objectiu d'una nova disciplina, la biònica, és realitzar una fusió entre matèria vivent i circuits electrònics, concretament en l’àmbit cerebral. La creació d'híbrids i interfícies entre neurones i silici és possible en laboratoris. (...) Un equip d'Estats Units ha desenvolupat un animal artificial compost per un cervell de llamprea que controla un petit robot mòbil. Els investigadors han empeltat el cervell de llamprea en els circuits d'un robot dotats de sensors de llum com si es tractés del seu propi cos.”

“Les experiències amb animals es multipliquen en el marc dels “sistemes biològics controlats”. Una rata biónica o rata-robot portadora d'elèctrodes implantats al cervell pot ser dirigida gràcies a senyals produïts per un microprocessador i emesos a partir d'un ordinador portàtil.”

Les noves tecnologies, una aposta de poder i de seguretat nacional. Patrick Barriot. Octubre 2003

Ja fa anys que la Agència de Projectes Avançats d'Investigació de Defensa (DARPA per les seves sigles en anglès) està treballant en un projecte anomenat Sistemes Microelectromecànics d'Insectes Híbrids, amb l'objectiu que els nervis dels insectes creixin dins dels xips que els implanten en el seu estat embrionari o quan encara són larves, i poder-los controlar.

Però si el híbrids encara estan en fase d'experimentació, els insectes espia totalment mecànics ja són un fet: el departament de defensa dels EUA reconeixia, ja fa un parell d'anys, que tenia més d'un centenar de models de robots voladors, i els usos van des dels seguiments a persones fins a guiar míssils, passant per volar en àmbits inhòspits.

Las polillas espía. El Periódico, 10/10/2007

Descargar texto (formatos disponibles: rtf, pdf)

Comentarios (0)

Mostrar/Ocultar formulario de comentario

Nombre

Título

Comentario

corto | largo

Nuevo Comentario Vista previa